Carné DigitalCATALÁN (Declaració aprovada a la Cimera del dia 1 d’octubre de 2016)
Els ibèrics, com a pioners de la globalització i el mestissatge, estem cridats a liderar un món de futur incert, on tornen a aixecar-se fronteres i s’aprofundeix la crisi, de valors. Vivim en una península, al sud de la serralada dels Pirineus, en la part més occidental d’Europa, la qual frontera sud es situa a 14 kilòmetres de l’Àfrica, on podem trobar les aigües del Mar Mediterrani i Oceà Atlàntic. Trobada on es forja el nostre “esperit” ibèric, en paraules de Fernando Pessoa. La civilització ibèrica, fruit del creuament de diverses altres anteriors, va ser la primera de les europees a explorar terres desconegudes, difonent les nostres cultures i llengües arreu el món.
El portuguès i l’espanyol són les dues úniques llengües recíprocament intel.ligibles. La nostra pàtria està composta per 750 milions d’iberòfons, que resulten de sumar 500 milions d’hispanoparlants als 250 milions de lusòfons. Volem, ni més ni menys, que el “Món Ibèric” tingui el pes que li correspon.
El moviment iberista, altrament dit iberisme polític, és una tradició política hispanolusa que té més de dos segles d’existència, i que, deliberadament, ens ha estat amagada. Durant el segle XIX neix com a oposició liberal i modernitzadora davant l’absolutisme espanyol. Atès que en aquella època acostumava a haver-hi monarques lusos liberals, els liberals espanyols cercaven el suport dels seus iguals portuguesos per articular la unificació liberal i constitucional de la Península mitjançant la coronació d’un rei portuguès. Durant el segle XIX les propostes iberistes eren majoritàries al si dels corrents polítiques liberals i federals, les propostes dels quals eren modernitzadores, regeneradores i democràtiques.
Durant l’ultim terç del segle XIX, les crisis colonials van sincronitzar els rellotges generacionals (Generació del 70 portuguesa, i del 78 i 14 espanyoles), la qual cosa va constituir el major intercanvi cultural de la història d’ambdós països, i va contribuir a que l’iberisme fos vist com un mitjà per recuperar el lideratge perdut en el món, tant d’Espanya com de Portugal. Es van establir les bases d’una iberitat antropològic-cultural, la qual cosa incluiria un fèrtil diàleg literari i una reflexió sobre les característiques mestisses de la civilització ibèrica, així com la seva tendència al mestissatge. Aquesta “Iberitat” va influir en la teoria del mestissatge iberotropical, que avui dia ens serveix per analitzar l’emigració iberoamericana, iberoafricana i iberoasiàtica en la Península, i la seva facilitat per a la integració i la creació de famílies mixtes d’espanyols/es i portuguesos/es.
Al llarg del primer terç del segle XIX, el moviment iberista va tenir un retrocés, amb l’excepció de l’iberisme catalanista lusòfil que va proposar la idea “triuna” d’articular una comunitat ibèrica al voltant dels eixos de Portugal, Castella i Catalunya. No obstant això, amb l’entrada en vigor de la Constitució espanyola de 1931, es va assolir una petita victòria en aconseguir el dret automàtic de ciutadania per als portuguesos e iberoamericans que residissin a Espanya, així com l’opció a la nacionalitat sense perdre l’originària. Posteriorment, l’exili republicà a Londres va promoure un debat iberista entre un català, un basc, un gallec i un portuguès, que es va plasmar en el llibre “Comunitat Ibèrica de Nacions” 1945. L’esmentat debat va tenir “ressò en el Regne Unit, França i Portugal, entre publicistes i governants europeus, i en Argentina, Brasil, Xile, Veneçuela, Mèxic i Estats Units, en col.lectivitats diverses i entre homes d’Estat”, segons afirma l’editorial.
Al llarg dels segles XIX i XX va haver-hi il.lustres iberistes portuguesos i espanyols, com a ministres o presidents del Govern, però no van tenir la necessària sincronia política entre ambdós països per a poder tirar endavant l’ideal iberista, atès que el projecte requeria de la voluntat democràtica de les parts.
En els anys cinquanta del segle XX, Brasil i Portugal van acceptar la seva inclusió en un marc de cooperació iberoamericana. Encara no són reunions al més alt nivell, però ja és un marc intergovernamental. L’any 1954 es constitueix l’Organització d’Estats Iberoamericans per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (OIE), i l’Organització Iberoamericana de la Seguretat Social (OISS). Va caldre esperar fins a 1991, en crear-se la Conferència Iberoamericana, la qual cosa suposa un marc intergovernamental de primer nivell, que inclou cimeres anuals entre els Caps d’Estat i de Govern. La diplomàcia portuguesa va reconèixer oficialment l’espai lingüístic i cultural comú de la “Comunicat Iberoamericana de Nacions”. Des de els nostres col.lectius, reclamem la seva lògica aplicació a l’espai iberoeuropeu, es a dir, l’articulació de la “Comunitat Ibèrica de Nacions”, composta actualment per Portugal, Andorra i Espanya. Països amb interessos comuns al si de la Unió Europea, que comparteixen un mateix espai multinacional iberòfon.
Malgrat que el debat iberista encara no ha aparegut en els mitjans de comunicació, ni en els nostres parlaments, existeix una clara simpatia d’una majoria de la població, així com testimonien nombroses enquestes d’ambdós països.
El 3 de maig de 2013 es va constituir com a associació el Moviment Partit Ibèric a Covilha (Portugal). Posteriorment, el 17 de desembre de 2014, va tenir la seva rèplica a Espanya, amb la inscripció del Partit Ibèric Ïber al Ministeri de l’Interior.
PARTIT IBÈRIC ÍBER / MOVIMENT PARTIT IBÈRIC MPI
El Partit Ibèric Ïber / Moviment Partit Ibèric, es defineix ideològicament com a iberista i paniberista, es a dir, defensa un projecte polític pannacional ibèric que té un doble objectiu:
- L’articulació constitucional i confederal d’Ibèria, com a Comunitat Ibèrica de Nacions, formada actualment per Portugal, Andorra i Espanya. El Partit Ibèric Íber i el Moviment Partit Ibèric, defensen els interessos dels ciutadans andorrans, portuguesos i espanyols, i dels residents procedents dels països iberòfons. Reivindiquem un iberisme sensat, plural i solidari, que giri al voltant de la Declaració Universal dels Drets Humans i del contracte social de l’Estat de Benestar just. Seguint la teoria aristotèlica de la virtut del terme mitjà, volem construir un consens social mínim del 66% en les societats espanyola, portuguesa i andorrana, amb la finalitat d’aconseguir els canvis constitucionals necessaris per a l’assoliment del nostre objectiu.
- L’articulació intergovernamental de la Iberofonia[i], com a Comunitat Iberòfona de Nacions (els països que parlen espanyol i portuguès). Defensem la convergència de la Comunitat Iberoamericana de Nacions (Hispanoamèrica, Brasil, Portugal, Andorra i Espanya), la Comunitat de Països de Llengua Portuguesa (Angola, Moçambic, Guinea Bissau, Guinea Equatorial, Cap Verd, Santo Tomé i Príncipe, Timor, Leste i Macau), així com d’altres territoris amb passat iberòfon, tals com Repúblic Àrab Sahrauí Democràtica, Illes Filipines, Puerto Rico o Goa, entre d’altres, si així ho decidissin sobiranament.
El Partit Ibèric Íber i el Moviment Partit Ibèric són col.lectius germans. Ens coordinem políticament, però cadascú adapta la seva estratègia a la realitat del seu país. Els nostres fundadors Paulo Gonçalves i Casimiro Sánchez Calderón són un exemple d’honradesa política i intel.lectual, dels quals ens inspirem en el nostre dia a dia.
Aspirem a convertir-nos al mateix temps en un partit i en un lobby. Partit, perquè volem ser una escola de pensament, un laboratori d’idees i un equip, per a crear una massa crítica iberista i portar l’iberisme a les institucions.Lobby, per a influir en la societat civil i per a que tots els partits polítics en prenguin testimoni i assumeixin l’ideal de l’Iberisme. Es a dir, volem condicionar l’agenda política i que el nou iberisme del segle XXI esdevingui un corrent ideològic transversal i hegemònic.
ELIMINAR DUPLICITATS, POTENCIAR EL QUE ENS UNEIX
L’articulació constitucional i confederal de la Comunitat Ibèrica de Nacions, tindrà les seves fases, serà voluntària i progressiva, i podrà començar per qüestions d’ampli consens que anulin “l’efecte frontera”, sense minvar les sobiranies nacionals, generant un “efecte estalvi” de costos administratius i augmentant el mutu coneixement. Dites mesures podrien ser: la unificació dels serveis públics, de la seguretat social, de l’espai radioelèctric, dels organismes reguladors del mercat i dels bancs centrals, la creació de lligues esportives ibèriques, la convalidació automàtica dels títols educatius, la creació de matèries comunes en plans d’ensenyament i la promoció de l’ensenyament bilingüe hispanoluso, tal com s’afirma en la Declaració Iberoamericana de Salamanca (2005). Una segona fase podria abordar estructures compartides de diplomàcia ibèrica en el marc de la Iberofonia, per exemple, un acord de l’Institut Cervantes i el Camoes, per al ús de la infraestructura comú amb la finalitat de divulgar les llengües i cultures ibèriques, en peu d’igualtat.
Tampoc no volem crear duplicitats amb la Unió Europea, atès que poc sentit tindria crear una institució intergovernamental a l’estil europeu, ja existent. Volem anar més enllà del que suposa la Unió Europea. Reconeixent com a un avenç extraordinari la fi de les duanes i dels passaports a La Raya, així com la cooperació transfronterera (euroregions/eurociutats), nosaltres considerem que és insuficient. Tenim una posició crítica envers les asimetries comercials i financeres de la Zona Euro, a on cada vegada més s’aprofundeix el forat entre els països del sud i del nord d’Europa. Som europeistes en la mesura que no sigui un obstacle per estrènyer les relacions entre els països ibèrics i iberòfons. La nostra mirada és multipolar: és europea, mediterrània, americana, asiàtica i africana.
Altra possible duplicitat a evitar seria entre el marc iberoamericà i la integració llatinoamericana. Els iberistes ens veiem reflectits en un mirall quan estudiem les diferents contribucions teòriques i pràctiques llatinoamericanistes. Ambdues suposen un diàleg entre la iberofonia i la lusofonia. La creació de la CELAC (Comunitat d’Estats Llatinoamericans i Caribenys), és un bon senyal, però, per tal d’evitar duplicitats, necessitem que el Sistema Iberoamericà esdevingui un Sistema Iberòfon, sense excepcions geogràfiques. Hem de coordinar-nos amb les emergents comunitats iberòfones en l’Amèrica del Nord, així com emparar-les en els seus interessos i donar-los suport en els seus anhels.
Tenim el deure de superar el que Unamuno va caracteritzar com “el xoc entre l’arrogància espanyola i la suspicàcia portuguesa”, guanyat a pols a causa de guerres i manca de comunicació. El nostre iberisme tindrà èxit en la mesura que ambdues actituds desapareguin. Rebutgem la integració de Portugal a Espanya, i defensem que la construcció d’Ibèria sigui obra tant de Portugal con d’Espanya i Andorra, sota els principis d’igualtat, no duplicitat de costos i mutu benefici. Des de l’iberisme, creiem que és possible un projecte que multipliqui les tres cultures, les tres economies i els tres idiomes en el món. Per altra banda, no volem oblidar el passat, volem aprendre dels errors per a construir un futur fratern, pròsper i just.
AVANTATGES DE LA COMUNITAT IBÈRICA DE NACIONS I DE LA IBEROFONIA
Plegats serem més forts i viurem millor. La suma de les nostres economies augmentaria el nostre poder de negociació davant de la Comissió Europea i la Troika. Un vot amb lideratge ibèric pot tenir més influència que dos vots separats. Representaria guanyar PIB, població i superfície.
Economia més eficient. Una economia ibèrica integrada ens situaria en una escala molt més eficaç i eficient, convertint la Península Ibèrica en una potència intermèdia, llista per entrar en el club del G8.
Una convivència harmoniosa entre els pobles ibèrics i una construcció d’identitat ibèrica comú. Volem proposar una solució superadora al voltant de l’iberisme per garantir la convivència entre les diferents nacions de la Península Ibèrica, , re-equilibrant el poder del centralisme madrileny i lisboeta en relació a l’eixos mediterrani, atlàntic, i les regions que pateixen abandonament institucional. La comunitat Ibèrica de Nacions, composta actualment per els Estats sobirans de Portugal, Espanya i Andorra, tindrà com a idiomes oficials els seus respectius idiomes oficials: portuguès, espanyol i català. Avui dia, no existeix la necessitat de centralitzar tota la burocràcia en un únic lloc. Per tant, pot haver-hi ministeris i d’altres institucions repartides i compartides al llarg del territori. La qual cosa ajudaria a construir un espai on les perifèries també se sentin part i siguin part de l’Estat.
Sinergies iberòfones. Es generarà un efecte multiplicador en la expansió territorial de l’espanyol i el portuguès, així com del comerç. L’economia dels països que parlen espanyol representa un 10% del PIB mundial, mentre que la Comunitat de Països de Llengua Portuguesa representa un 4% del mateix. Per tant, la Iberofonia representa un 14% del PIB mundial. A més de tendir ponts amb els països dels BRICS a través de Brasil.
En conclusió, estem abocats històricament al retrobament ibèric entre germans, per redescobrir-nos i reinventar-nos junts. És una oportunitat d’or per a demostrar que tenim un enorme potencial per liderar junts un nou paradigma de la globalització. Estem convocats a construir Ibèria i la Iberofonia. Els Ibèrics hem de tenir una altra vegada la intel.ligència i la humilitat que van tenir el 7 de juny de 1494, quan, amb el Tractat de Tordesillas, van oblidar el que ens allunyava, i van escollir el que ens feia grans.
Reunits a la ciutat de Lisboa, aquesta declaració política va ser aprovada pel Partit Ibèric Ïber i el Moviment Partit Ibèric, a la Cimera del dia 1 d’octubre de 2016.
*Frigdiano Álvaro Durántez Prados és l’autor del concepte d’Iberofonia. (“Paniberisme i Iberofonia”, Revista Diplomàcia Segle XXI, Juliol de 2015)